 |
| Font: Dirección General de Catastro |
Una
de les principals causes del retard en l'emancipació dels joves té a veure amb
les dificultats que tenen en accedir a un habitatge. Una de les principals
causes és el reduït mercat de
lloguer que hi ha a Espanya, principal via d'accés a l'habitatge que tenen gran
part del jovent. Des dels anys 50,on a
ciutats com a Barcelona el 95%, dels habitants vivien en un lloguer s'ha passat
al fet que només un 30% dels barcelonins visquin de lloguer cap a l'any 2001.
Aquest canvi de règim de tinença d'habitatge que s'ha produït al llarg de la
segona meitat del S. XX no és un "fenomen produït del no-res" sinó
que ha sigut la línia política general en matèria d'habitatge que han realitzat
els diferents governs del nostre país. El procés de "propietarització" de l'habitatge adoptat per
part de la majoria social i una economia basada en els últims anys en la
construcció no ha fet més que fomentar l'especulació, l'ús de l'habitatge com
un bé el qual mercadejar i no com un dret de la ciutadania. Tot això acaba
bloquejant a la joventut a l'accés a un habitatge, ja que el lloguer és el medi
més assequible que tenen per poder accedir-hi.
L’aprovació del Decret Boyer l'any 1985 amb el qual es van crear
contractes de curta durada de lloguer i se'n van desregularitzar els preus, no va fer més que
empitjorar la situació, no només per als joves, sinó per a tota
la ciutadania i també va fer que augmentes encara més la
bombolla immobiliària que s'estava creant
a Espanya.
L'exemple
de la ciutat de Barcelona és un cas paradigmàtic del que ha passat
arreu del país, tant en les ciutats grans com en municipis més petits, i Polinyà no ha sigut una
excepció. Per culpa de les causes ja
esmentades, l'especulació del preu de l'habitatge i del reduït i
liberalitzat mercat del lloguer, s'ha creat
una situació d'alts preus al municipi inassumible per
a gran part de la població de Polinyà, inclosa la gent jove que
segons dades del mateix Ajuntament i de la Diputació no paren de
marxar de Polinyà any rere any.
L'acord
entre l'Ajuntament i la Generalitat per a construir
pisos de lloguer social a la zona de Can Rovira és un pas en la
bona direcció, però encara queda molt per fer
per assegurar el dret a l'habitatge a tots els ciutadans del municipi.
A
parer meu les mesures necessàries per a garantir aquest dret ha de passar per
la regulació dels preus (Que esperem que sigui aprovat per La Generalitat en
els pròxims mesos basant-se en la mitjana d'ingressos de la ciutadania i no en
el preu de mercat); l'augment del parc de lloguer, tant públic com privat, a
través del dret al tanteig i retracte que tenen els Ajuntaments quan un gran
propietari posa a la venda els seus habitatges, el foment de contractes
indefinits de lloguer i augmentar les ajudes econòmiques i les bonificacions
per a llogaters.
També
és necessari fer efectius i desenvolupar més els mecanismes que ja té
l'Ajuntament per a la detecció i expropiació dels pisos buits de grans
propietaris que no s'utilitzin, com per exemple l'Ordenança Municipal
Reguladora del procediment sobre verificació d'habitatges buits de Polinyà i de
mesures contra el seu ús anòmal" aprovada
el 27 de gener de 2016. I utilitzar altres mecanismes legals com el
Decret Llei 17/2019, de 23 de desembre, de mesures urgents per millorar l'accés
a l'habitatge, que permet intervenir i obligar als grans tenidors de qualsevol
municipi facin lloguer social a aquells llogaters o ocupants
quan aquests no tinguin una alternativa habitacional i es trobin en
una situació econòmica difícil. Aquest Decret Llei també serveix
per fer inventaris d'habitatges buits al municipi.
Altres
mesures impliquen evitar la construcció de més
habitatges,i centrar-se en augmentar el parc públic a través dels
habitatges buits ja existents en el municipi, per evitar
el ressorgiment de l'especulació de preus i de la
bombolla immobiliària. Si volem reactivar l'economia que sigui a través de
la reindustrialització i no a través de la construcció.
Moltes
de les mesures esmentades anteriorment costen temps i recursos que moltes
vegades els municipis petits no tenen. En aquests casos també hi ha instruments
per defensar el dret a l'habitatge que es poden utilitzar i que no
tenen cost, com per exemple: La mediació activa de l'Ajuntament entre els tenidors
d'habitatges que els tenen o es resisteixen però que els poden
posar per llogar i la ciutadania i el col·lectius més
vulnerables, com els joves, que volen accedir a un habitatge, a través d'uns
contractes privats entre llogater i propietari sota l'emparament de l'Ajuntament.
Aquest "emparament" consisteix en el fet que l'Ajuntament
es presenti com aval en cas d'impagament del llogater.
La
mateixa administració també pot ser la que faciliti la realització i registres
dels contractes,a través de la creació d'una oficina d'Habitatge, ja que
la burocràcia relacionada amb la formalització dels contractes de
lloguers suposa uns costos afegits i genera un desequilibri entre les
parts, és a dir, la part més poderosa (el propietari)
imposa les seves condicions a l'altra part més débil
(el llogater). L'ajuntament a través de la mediació pot equilibrar
aquestes relacions perquè siguin més justes i ètiques.
No
hem d'oblidar que estem en una situació d'emergència habitacional, és a dir, cada cop més gent és
exclosa del seu dret a l'habitatge, de fet des de 2010 fins a 2020 700.000
famílies han estat desnonades en Espanya. Amb aquestes xifres les
administracions públiques i altres actors relacionats amb l'habitatge hem de
remar conjuntament per garantir aquest dret de l'habitatge i lluitar contra
la hipermercatilització d'aquest
dret.
I com defensem aquest dret? Doncs a través de 5 línies generals que tant els ens
públics com els ens socials haurien de seguir:
1- Fent efectiva al municipi la nova Llei d'Habitatge Estatal 12/2023.
3- Estar oberts o promoure altres règims de tinença deslligats del mercat privat
4-Utilitzar altres les lleis i instruments legals per assegurar que cada inversor privat que construeixi habitatge reservi una part per a lloguer social o com a mínim amb preus assumibles per a la ciutadania.
5-Promoció o creació de moviments i plataformes ciutadanes en defensa del dret
a l'habitatge en el municipi.
